Hi ha moments durant el dia d'una certa agradabilitat. Especialment a última hora, tot enfocant l'endemà, quan em sumergeixo en les línies serioses i captivants de El Segle XX, d'Eric Hobsbawm, un exercici de síntesi del passat recent. Llegeixo i rellegeixo, tot per entendre que sempre s'ha de donar una volta més al que ja tenim entés i per sempre més, dubtar de tot.
Exercici de reflexió, Hobsbawn disminueix la importància de l'enfrontament entre els “dos sistemes” (capitalisme – socialisme ) per entendre que el segle passat ha estat una lluita constant contra un únic poder imperial o capitalista (el dominant) des de la Periferia/tercer món. Just el contrari del que hagués volgut Marx. Ai, tota la meva joventut discutint si eres d'una banda o de l'altra i ara resulta que només n'hi havia una...
viernes, 5 de noviembre de 2010
miércoles, 4 de noviembre de 2009
L'ordre dels factors sempre altera el producte
Vagi per endavant que el sistema socioeconòmic que tenim avui dia en aquest entorn nostre és segurament el millor que podem tenir. Parlo reflexionant sobre el fruit que ha creat la perspectiva del joc que han anat mantenint l'experiència temporal dels fets històrics, els tempos en els punts d'inflexió dels cicles econòmics i un marc sobre una teoria hegeliana en l'avenç de les societats ( La teoria del fi de la història es una de les teories serioes menys serioses que s'han formulat mai).
Això que hem creat i que anomenem ECONOMIA SOCIAL DE MERCAT es el sistema que més ha sabut enllaçar la justícia d'un liberalisme socio-econòmic, individualista, basat en el compliment de la llei i en la propietat privada dels medis de producció amb un estat més o menys protector de les necessitats socials i més pròpiament del comportament humà. És a partir d'aquesta situació on el particular, a través dels seus rendiments, els seus capitals, el seu treball, els seus beneficis i el seu patrimoni i , els moviments que pot fer amb ells, genera un fluxe monetari que l'Estat necessita, imposa i recauda per poder administrar la solució a aquestes necessitats. Aquest Estat també procura generar un sistema recaptatori dins de la seva òrbita que hauria de servir per ajudar a mantenir aquestes Administracions. Entés així, és un sistema on LO PRIVAT genera LO COLECTIU, i només en aquest ordre.
Així s'ha entés el món occidental en les últimes dècades. Aquesta “societat del benestar”, fruit del NEW DEAL de Roosvelt, creada per donar solucions a la crisi econòmica del 29 i incorporada plenament ja als anys 50 als paisos nòrdics ha donat un equilibri estructural als sistemes econòmics d'aquests països. I així ho han entés els polítics. Sobretot a Europa. Incluit Espanya.
Però avui Espanya és un altre cas. Ja en els últims lustres Espanya ha anat trencant aquesta fina linia d'equilibri on lo particular ha anat deixant de ser l'origen d'aquest fluxe. Poc a poc, gràcies als fons Europeus de Cohesió, als subsidis europeus en el món agrari, una oferta funcionarial cara i competitivament ineficient que emana d'un munt d'administracions s'ha anat creant una cultura de lo públic situada en una esfera superior a lo particular. Cal sumar-li a una sèrie de bombolles especulatives encadenades que han provocat un fals concepte de riquesa i una relativització dels valors socials/morals provocada per una malentesa progressia; tot això ens ha deixat un país poc format, amb una economia basada en el nul capital humà i una falta de competitivitat alarmant respecte a l'exterior. Tot això ha permés a Espanya anar creixent de forma anormal, sense acomodar-se sobre cap plataforma ferma ... fins que la bombolla ha esclatat.
Creient identificat el problema, caldria proposar solucions. Primer i sobretot, coneixer la realitat absoluta de la grandària del problema. Ningú la sap realment ( i en aquest sentit cal llegir Marc Vidal al seu blog http://www.marcvidal.cat/espanol/ ). El govern se l' imagina, però atemorit no sap afrontar cap mesura.La única que coneixem no és cap reforma estructural però en si mateix si incorpora un canvi d'aquest tipus. Aquesta pujada d'impostos en un moment com aquest és un clar missatge ideològic que respon al trencament de l'ordre explicat anteriorment. Clarament, ministres de la talla de Pepe Blanco han exposat que davant de la situació actual el millor que pot fer el país es tirar de lo públic i fer-lo més gran per aguantar lo poc que queda de lo privat. Sense res més...I esperar que la tempesta millori. Es com una mena de Keynesianisme pedurable en el temps barrejat amb una tendència a la desaparició de lo privat.
Que s'han d'abordar reformes és d'una evidència supina. Però la principal reforma estructural que s'ha d'acometre en aquest país és canviar aquesta fina linia de l'equilibri on es generen els recursos. He sentit multitud de discursos, anàlisis, comentaris i disputes on aquest govern proposa una pujada d'impostos per fer front a la despesa pública. És un exercici de irresponsabilitat sense precedents que ens passarà factura; però més a aquesta colla de ineptes* que no entenen que per sobre de tot s'ha de tornar a recomposar l'ordre i intentar que sigui el capital privat el primer en reviure per ajudar al públic. I Això vol dir: s'ha de crear un sistema d'ajuts a la petita i mitana empresa per que tornin a encapcelar la generació de recursos.
Aquesta és la primera gran reforma que s'ha d'acometre. Totes les altres ( reformes laborals, reformes de la funció pública, canvi en les mentalitats i/o valors de la societat, formació, introducció de la flexiseguretat...) emanen d'aquesta i seran, en si mateixes, resultat d'aquesta relació lògica.
*Ineptes: Segons el diccionari seria la falta de aptituts o coneixements per pensar i executar una acció o desenvolupar un càrrec.
Això que hem creat i que anomenem ECONOMIA SOCIAL DE MERCAT es el sistema que més ha sabut enllaçar la justícia d'un liberalisme socio-econòmic, individualista, basat en el compliment de la llei i en la propietat privada dels medis de producció amb un estat més o menys protector de les necessitats socials i més pròpiament del comportament humà. És a partir d'aquesta situació on el particular, a través dels seus rendiments, els seus capitals, el seu treball, els seus beneficis i el seu patrimoni i , els moviments que pot fer amb ells, genera un fluxe monetari que l'Estat necessita, imposa i recauda per poder administrar la solució a aquestes necessitats. Aquest Estat també procura generar un sistema recaptatori dins de la seva òrbita que hauria de servir per ajudar a mantenir aquestes Administracions. Entés així, és un sistema on LO PRIVAT genera LO COLECTIU, i només en aquest ordre.
Així s'ha entés el món occidental en les últimes dècades. Aquesta “societat del benestar”, fruit del NEW DEAL de Roosvelt, creada per donar solucions a la crisi econòmica del 29 i incorporada plenament ja als anys 50 als paisos nòrdics ha donat un equilibri estructural als sistemes econòmics d'aquests països. I així ho han entés els polítics. Sobretot a Europa. Incluit Espanya.
Però avui Espanya és un altre cas. Ja en els últims lustres Espanya ha anat trencant aquesta fina linia d'equilibri on lo particular ha anat deixant de ser l'origen d'aquest fluxe. Poc a poc, gràcies als fons Europeus de Cohesió, als subsidis europeus en el món agrari, una oferta funcionarial cara i competitivament ineficient que emana d'un munt d'administracions s'ha anat creant una cultura de lo públic situada en una esfera superior a lo particular. Cal sumar-li a una sèrie de bombolles especulatives encadenades que han provocat un fals concepte de riquesa i una relativització dels valors socials/morals provocada per una malentesa progressia; tot això ens ha deixat un país poc format, amb una economia basada en el nul capital humà i una falta de competitivitat alarmant respecte a l'exterior. Tot això ha permés a Espanya anar creixent de forma anormal, sense acomodar-se sobre cap plataforma ferma ... fins que la bombolla ha esclatat.
Creient identificat el problema, caldria proposar solucions. Primer i sobretot, coneixer la realitat absoluta de la grandària del problema. Ningú la sap realment ( i en aquest sentit cal llegir Marc Vidal al seu blog http://www.marcvidal.cat/espanol/ ). El govern se l' imagina, però atemorit no sap afrontar cap mesura.La única que coneixem no és cap reforma estructural però en si mateix si incorpora un canvi d'aquest tipus. Aquesta pujada d'impostos en un moment com aquest és un clar missatge ideològic que respon al trencament de l'ordre explicat anteriorment. Clarament, ministres de la talla de Pepe Blanco han exposat que davant de la situació actual el millor que pot fer el país es tirar de lo públic i fer-lo més gran per aguantar lo poc que queda de lo privat. Sense res més...I esperar que la tempesta millori. Es com una mena de Keynesianisme pedurable en el temps barrejat amb una tendència a la desaparició de lo privat.
Que s'han d'abordar reformes és d'una evidència supina. Però la principal reforma estructural que s'ha d'acometre en aquest país és canviar aquesta fina linia de l'equilibri on es generen els recursos. He sentit multitud de discursos, anàlisis, comentaris i disputes on aquest govern proposa una pujada d'impostos per fer front a la despesa pública. És un exercici de irresponsabilitat sense precedents que ens passarà factura; però més a aquesta colla de ineptes* que no entenen que per sobre de tot s'ha de tornar a recomposar l'ordre i intentar que sigui el capital privat el primer en reviure per ajudar al públic. I Això vol dir: s'ha de crear un sistema d'ajuts a la petita i mitana empresa per que tornin a encapcelar la generació de recursos.
Aquesta és la primera gran reforma que s'ha d'acometre. Totes les altres ( reformes laborals, reformes de la funció pública, canvi en les mentalitats i/o valors de la societat, formació, introducció de la flexiseguretat...) emanen d'aquesta i seran, en si mateixes, resultat d'aquesta relació lògica.
*Ineptes: Segons el diccionari seria la falta de aptituts o coneixements per pensar i executar una acció o desenvolupar un càrrec.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
